Califat de Còrdova
De Viquipèdia
|
||||
|
|
||||
 |
||||
| Capital | Còrdova | |||
| Idioma oficial | Àrab i mossàrab | |||
| Religió | Islam sunnita | |||
| Govern | Califat | |||
| Califa de Còrdova | ||||
| • 912-961 | Abd al-Rahman III | |||
| • 1027-1031 | Hixem III al-Mutadi | |||
| Període històric | Edat mitjana | |||
| • ascens d'Abd al-Rahman III al poder | 929 | |||
| • fragmentació en els Regnes de Taifes i esdeveniment de la República de Còrdova | 1031 de 1031 | |||
El califat de Còrdova, també conegut com a califat omeia de Còrdova o califat d'Occident, fou un califat proclamat per Abd al-Rahman III el 929, posant així fi a l'emirat independent instaurat per Abd al-Rahman I el 756.
Taula de continguts |
[edita] Al-Àndauls el segle X
Després de la presa de Melilla el 927, a mitjans del segle X els omeies controlaven el triangle format per Algèria, Siyimasa i l'oceà Atlàntic. El poder del califat s'estenia també cap al nord, i cap a 950 el Sacre Imperi Romanogermànic intercanviava ambaixadors amb Còrdova. Alguns anys abans, Hug d'Arles solicitava salconduits per tal que els seus vaixells mercants pogueren navegar per la Mediterrània, donant idea, per tant, del poder marítim que ostentaven
[edita] La creació del Califat
Abd al-Rahman III considerà adient posar fi a l'Emirat de Còrdova i la seua autoproclamació com a califa, és a dir, com a cap polític i religiós dels musulmans i successor de Mahoma, basant-se en quatre fets: ser descendent del Profeta mitjançant la Dinastia Omeia, haver liquidat les revoltes internes, frenar les ambicions dels nuclis cristians del nord peninsular, i la creació del Califat fatimita a Egipte oposat als califes abbàssides de Bagdad.
La proclamació tenia un doble propòsit. Per una banda, en l'interior, els omeies volien reforçar la seua posició. Per altra, en l'exterior, a l'objecte de consolidar les rutes marítimes per al comerç en la Mediterrània, garantint les relacions econòmiques amb Bizanci i assegurar el subministrament d'or. Per tal de realçar la seua dignitat i a imitació d'altres califes anteriors edificà la seua pròpia ciutat palatina: Medina Azahara, prop de Còrdova.
[edita] Història
En el nord de la península Ibèrica els xicotets regnes cristians es convertiren en possessions feudals del Califat, a qui reconeixien superioritat i arbitratge, sofrint gravoses imposicions a canvi de la pau.
Els aspectes de desenvolupament cultural no són menys rellevants, sobretot rere l'arribada al poder del califa Al-Hakam II a qui se li atribueix la fundació d'una biblioteca que hauria assolit els 400.000 volums. Tal volta això va provocar l'assumpció de postulats de la filosofia clàssica -tan grega com llatina- per part d'intel·lectuals de l'època com foren Ibn Masarra, Abentofain, Averrois i el jueu Maimònides, encara que els pensadors destacaren, sobretot, en medicina, matemàtiques i astronomia.
[edita] La fitna
El califat de Còrdova és l'etapa política de la presència islàmica en la península Ibérica de major esplendor, encara que de curta durada ja que en la pràctica acabà en el 1009 amb la fitna o guerra civil pel tron que es desencadenà entre els àrabs, partidaris de l'últim califa legítim Hixam II, els berbers que donaven suport a Sulayman al-Mustaín, i els successors del primer ministre o hàjib, Almansor, que donaven suport al fill d'aquest, Muhàmmad II al-Mahdí.
El comte de Castella Sanç I Garcia va ajudar als berbers liderats per Sulayman al-Mustaín, va entrar a Còrdova i deposar a Muhàmmad II, que va fugir a Toledo, on va seguir actuant como Califa. El 1010, va rebre el suport del general Wadih, governador d'al-Tagr al-Awsat (marca mitja), que va anar a Tulaytula amb un exèrcit cristià de deu mil homes reclutat per Ramon Borrell, comte de Barcelona, Ermengol I, comte d'Urgell, i Hug I d'Empúries. La coalició va derrotar a Sulayman a la batalla d'Aqbat al-Bakr i Muhammad II va recuperar Qurtuba, tot i que Sulayman al-Mustaín va contraatacar a la Batalla del riu Guadiaro, on va morir Ermengol I. Finalment Muhàmmad II fou assassinat pels homes de Wàdih[1], que va reposar a Hixam II, i la ciutat és saquejada perquè Hixam no pot pagar als catalans[2].
Per evitar que Sanç I Garcia refermés la seva aliança amb Sulayman, Wàdih li va concedir importants places fortes, que es van unir als territoris que el Comtat de Castella havia pres al regne de Lleó durant la minoria d'edat d'Alfons V de Lleó. La guerra va acabar quan Sulayman al-Mustaín va fer assassinar Hixam II el 1013. En el rerafons també hi havia els problemes amb l'excessiva pressió fiscal necessària per tal de finançar el cost dels esforços bèl·lics.
[edita] Regnes de taifes
Oficialment, el califat seguí existint fins l'any 1031, en què fou abolit donant lloc a la fragmentació de l'estat omeia en el que es denomina els Regnes de Taifes.
[edita] Califes de Còrdova
- 929-961: Abd-ar-Rahman III
- 961-976: Al-Hàkam II
- 976-1009: Hixam II
- 1009 : Muhàmmad II al-Mahdí
- 1009-1010 : Sulayman al-Mustaín
- 1010-1013: Hixam II
- 1013-1016: Sulayman al-Mustaín
- 1016-1018: Alí ibn Hammud an-Nàssir
- 1018: Al-Qàssim ibn Hammud al-Mamun
- 1018: Abd-ar-Rahman IV
- 1018-1021: Al-Qàssim ibn Hammud
- 1021-1023: Yahya I ibn Alí
- 1023: Al-Qàssim ibn Hammud
- 1023-1024: Abd-ar-Rahman V
- 1024-1025: Muhàmmad III al-Mustakfí
- 1025-1027: Yahya I ibn Alí
- 1027-1031: Hixam III